| Història universal | |
|---|---|
| Prehistòria | |
| Edat antiga |
|
| Edat mitjana |
|
| Edat moderna |
|
| Edat contemporània |
L'edat mitjana o medieval, en la història d'Europa, és el període intermedi entre l' edat antiga i l'edat moderna. Per tant, tradicionalment, començà el segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i finalitzà el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.
Actualment els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre Antiguitat i Edat Mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar de Antiguitat Tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en allò econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en allò social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en allò polític per a la descomposició de les estructures centralitzades de l’Imperi romà que donà pas a una dispersió del poder; i en allò ideològic i cultural per a l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocéntriques cultures cristianes o islàmica (cadascuna en el seu espai). )[3].
L'Edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: Alta Edat Mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'Antiguitat Tardana); i Baixa Edat Mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la Plena Edat Mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'Edat Mitjana (segle XIV i XV).
L'Alta Edat Mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsida de l'Imperi Romà d'Occident mentre l'Islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatizada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica; l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (vassallàtics quan la relació era entre dos homes lliures, un actuant com a senyor i l'altre de vassall; o de servitud quan era entre un home lliure que actuava de senyor i un altre que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, on la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi.
La Baixa Edat Mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea.
En aquest llarg període de mil anys hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporal i geogràficament, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l’expansió europea posterior, i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que amb el temps desenvoluparien el capitalisme.[4]. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (Pontificat i el Sacre Imperi Romà Germànic), l’ Imperi Bizantí i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tot tipus de ciutats estat, des de les petites ciutats episcopals alemanyes fins a repúbliques marítimes que van mantenir imperis marítims (Venècia); i les monarquies feudals, que transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l’ estat modern.
edita Demografia
Fins a la Revolució Industrial la població europea visqué en un precari equilibri amb els recursos alimentaris, així qualsevol augment demogràfic que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en una infraalimentació que deixava sense defenses el cos humà i a mercè de qualsevol atac epidèmic. Aquest mecanisme funcionà durant l’Edat Mitjana a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual s’assistí a una expansió demogràfica sostinguda. L’augment de població a partir de l’any 1000 fou afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear de manera que s’augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que comportà la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola. Altres factors que possibilitaren l’augment demogràfic foren la millora climàtica, que gràcies a una pluviometria favorable, féu més abundoses les collites, l’atur de les grans migracions que havien assolat Europa (germànics, magiars, normands, etc.) i les institucions de Pau i treva de Déu, que a la llarga contribuïren a la disminució de la mortaldat.
A finals del segle XIII, l’expansió agrària s’aturà un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d’adobs s’havia estabilitzat, la manca de boscos féu entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l’adob dels camps deixats al guaret). Tot plegat incidí en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causaren la fam (especialment virulenta fou la dels anys 1315 a 1317). I per acabar-ho d’adobar durant els anys 1348-49 s’estengué la pesta negra, malaltia terriblement contagiosa. La pesta fou la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de “mals anys” que estroncaren o paralitzaren el creixement de moltes ciutats i viles rurals. Malgrat la recessió, moltes ciutats (París, Florència, Gènova...) creixeren en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana fou una crisi d’adaptació i de creixement.
edita L'antiguitat tardana. El trencament de la unitat mediterrània.
L'ensorrament de l'aparell polític de l'Imperi Romà d'Occident, l'any 476, degut a la violenta penetració dels pobles germànics s'inicià dos segles abans. La crisi del segle III trencà l'equilibri establert pel fundador de l'Imperi -Octavi August- per diversos fronts: els bàrbars comencaren a penetrar en l'Imperi en ràtzies díficils de controlar, la tècnica romangué estancada (car el sistema esclavista feia innecesària la recerca de més productivitat i eficiència en les tasques del camp), el sistema agrari esdevingué cada cop més improductiu i l'aparell de l'Estat suportà una inestabilitat quasi permanent. A més, la dualitat de l'estructura econòmica del Mediterrani, que s'accentuarà progressivament, permet a l'Imperi Romà d'Orient mantenir una riquesa fonamentada en una xarxa de ciutats i en el comerç, mentre que l'Imperi Romà d'Occident sofrí un procés continu de ruralització i estancament comercial que s'accentuarà el segle V quan l'aparell estatal romà es dissoldrà dins els regnes germànics.
Durant el segle VI, des de Bizanci, s'intentarà la recuperació de l'Imperi Romà arrabassat pels bàrbars. Carlemany ho intentarà al cor del continent, però el procés econòmic i social no permeté que aquestes idees polítiques es duguessin a terme.
A la perifèria de l'antic món romà sorgí, durant el segle VII, una religió i una cultura que s'expandí amb una força inusitada per la península aràbiga: l'Islam. L'esclat religiós i cultural, així com l'expansió militar de l'Islam repercutí enormement sobre Europa.
edita La crisi de l'Imperi romà
edita La crisi del segle III
Durant els segles I i II dC, l’Imperi Romà fundat per August aconseguí de mantenir un equilibri econòmic i polític entre les diverses parts constitutives dels territoris que el componien. El segle III les tensions es manifestaren de forma palesa. A l’exterior la pressió dels bàrbars es féu insostenible i les diverses entrades de tribus germàniques, normandes i magiars per territoris de l’Imperi esdevingueren cada cop més freqüents i més costoses de reprimir.
Des de mitjan segle II l’expansió militar romana s’havia acabat i amb això la font principal d’obtenció d’esclaus i font d’ingressos dels impostos dels perdedors i dels botins de guerra. La crisi del segle III marcà l’inici de la decadència. L’emperador Còmmode es va esforçar a paŀliar-la amb mesures com la devaluació de la moneda. I la dinastia següent, la dels Severs, va intentar reduir les despeses de l’exèrcit i augmentà la pressió fiscal. Tot en va. L’últim Sever morí assassinat per les legions del Rin. Havia arribat el caos i l'anarquia militar. En els cinquanta anys següents tingueren el poder vint-i-cinc cèsars. Només un morí de mort natural.
Dioclecià (284-305) aconseguí ordenar el territori romà a base d’una racionalització administrativa i d’una estructura de poder centrada sobre la seva persona, que fou deïficada a la manera oriental. Per a l’organització de l’Imperi augmentà dràsticament els impostos per pagar la nombrosa burocràcia imperial. La conseqüència d’aquesta política financera fou la ruïna dels camperols lliures. A més, dividí l’Imperi: dos augusts, assistits per dos cèsars, governaven els dos hemisferis en què es dividí el territori [6].
Pel que fa als esclaus, perillosos i cars, es convertiren en colons iniciant-se un cicle de vinculacions personals.
edita El cristianisme a l'Imperi romà
Una de les conseqüències de la crisi permanent del baix imperi fou una mutació de l’escala de valors. L’home romà havia experimentat una contínua incertesa. Una nova religió que proposava una autèntica praxi quotidiana centrada en la persona de Jesús de Natzaret omplí el buit que deixava l’abandó dels valors pagans. Donava una nova dimensió a la vida en no ésser centrada únicament en el present i amb la continuació després de la mort. I, a més, despertava vincles de solidaritat social i d’ajuda entre els membres de la comunitat. Aquesta nova religió, el cristianisme, tingué també una dimensió política. Per exemple, els conversos es feien objectors i es negaven a agafar les armes alhora que renunciaven als déus de la ciutat. Les autoritats anaren reaccionat a l’expansió del cristianisme: primer van perseguir-lo, després van tolerar-lo. El 313 Constantí I el Gran, per l’edicte de Milà, el legalitzà. El 392, l'emperador Teodosi el declarà la religió oficial de l’Imperi [7].
Lentament, durant el baix imperi, l'Església Catòlica Romana es transformà en un aparell d'Estat. Aprofitant el prestigi i les comunicacions centralitzades de l’antic Imperi Romà, els bisbes, caps de les comunitats cristianes, estengueren una xarxa administrativa i de comunicació. Amb la caiguda de l’Imperi, l’any 476, només restà dempeus l’organització eclesiàstica. Ben aviat el bisbe de la comunitat de Roma començà a considerar-se el cap de totes les esglésies. El primer que formulà aquest criteri fou Gregori I (590-604), que es qualificà de cap de tota l’Església i successor de sant Pere i el primer bisbe de Roma.
edita Les invasions germàniques
Entre els segles IV i V el vell imperi anà de mal en borràs. A la forta crisi interna, amb devaluació constant de la moneda i pressió fiscal que va arruïnar molts municipis, cal sumar-hi la pressió a les fronteres. Constantí I el Gran incorporà els bàrbars a les legions, així suplia les baixes de l’exerciti i provava de reduir l’enemic. Però aquest nou exèrcit mercenari i bàrbar resultà encara més car i contraposat al model clàssic d’exèrcit de milícies ciutadanes que sempre havien estat l’Imperi. A més, deixà que els gots habitessin en terres de l’Imperi en canvi del seu suport militar davant altres invasors, l’anomenat foedus got: a la pràctica, zones autònomes dins l’Imperi. A la mort de l’emperador Teodosi, l’Imperi es dividí en Occident i Orient. Els gots havien guanyat la batalla fonamental a Adrianòpolis, i els sueus, vàndals i alans entraven a Hispània. Masses de pobles germànics creuaven el Rin. Diverses tribus conqueriren Britània. Els visigots, ja cristianitzats i federats amb l’Imperi, campaven per Itàlia, Gàl·lia i Hispània. El 410 saquejaren Roma. El nord d’Àfrica passà als vàndals. A mitjan segle V, Ravenna, la nova capital romana, ja quasi no tenia poder. L’Imperi era ja una ficció. L'any 476, un poble bàrbar, els hèruls, deposà el darrer emperador romà: l'aparell político-administratiu de l'Imperi Romà d'Occident, ja malmès per la constant crisi dels darrers anys, deixà d'existir definitivament.
Hom calcula que en aquesta primera fase migratòria els bàrbars no depassaren el milió de persones, alhora que la població preexistent en tot l'ex-imperi devia voltar els 16 milions. Aquest fet explica que els bàrbars en llur assentament sobre el territori romà es limitessin a expropiar una part dels latifundis que posseïen els terratinents romans (hospitalitas). També produí una administració dual en tots els ordres: el dret germànic de caràcter consuetudinari i privat convisquè amb el dret romà d'inspiració pública, aplicats ambdós a les respectives comunitats; l'administració continuà en mans dels alts funcionaris romans pel que fa als habitants de l'Imperi; en la qüestió religiosa, els bàrbars es convertiren al cristianisme, a partir de la segona generació, però ho feren a l'heretgia arriana, de forma que convisqueren dos jerarquies episcopals. Tantmateix els estats germànics, llevat del cas visigòtic a la península Ibèrica, duraren molt poc.
edita L'expansió de l'Església
Amb la caiguda de l'Imperi només restà dempeus l'organització eclesiàstica que s'expansionà per diverses vies. Un via de creixement fou el monacat, forma de vida en comú d’un grup de persones dedicades al treball manual i inteŀlectual, relativament apartades de la societat i submergides en un ambient de pau i silenci. El monacat fou una forma de vida minoritària d’enfrontar-se a la vida que permeté als cristians de viure més radicalment la seva fe dins d’una dimensió de pregària constant envers Déu. Sant Antoni, al final del segle III, revitalitzà la vida eremítica i atenyé una gran popularitat que atragué nombrosos deixebles. Sant Pacomi (286-346) fou el primer a proposar i dur a la pràctica la vida eremítica en comú (cenobites), però qui li donà la forma definitiva fou, a l’Orient sant Basili (329-379), i a Occident sant Benet de Núrsia (480-547), la regla del qual, humana i equilibrada, fou la guia espiritual de tots els monjos europeus posteriors. Durant els segles IV a IX els monestirs s’estengueren per tot Europa. Als monestirs se’ls deu les aportacions agrícoles i que es considerés en un mateix pla de dignitat el treball inteŀlectual i el treball manual (laborare est orare). Per tant queia una de les barreres culturals que havia imposat el sistema esclavista romà: el treball ja no era considerat una activitat degradant. A més, l’Església, a través del monacat, conservà tot el llegat cultural de l’antiguitat clàssica. La pacient recopilació dels monjos als escriptoris dels monestirs mantingué les eines inteŀlectuals que havien bastit les civilitzacions clàssiques.
Però, en qualsevol cas, els segles VI i VII, el bisbe de Roma (el papa) veié com minvaven de forma ostensible la seva autoritat i el seu prestigi car hagué d’enfrontar-se a la formació d’Esglésies “nacionals”, la falta de control i d’uniformitat en la vida monàstica, la transformació de molts bisbes en autèntics governadors civils de les seves diòcesis, l’acaparament per part de les famílies terratinents més poderoses dels càrrecs de bisbe, etc. D’altra banda la creixent superioritat inteŀlectual d’Orient respecte d’Occident conduí a menysprear tot allò que procedia de Roma i la posició subordinada del papa davant l’Imperi bizantí (l’emperador bizantí havia de confirmar en el seu càrrec el bisbe de Roma) i la política autocràtica de l’emperador que manejava al seu antull el patriarca de Constantinoble crearen nous problemes a la posició papal.
_01b.jpg)
edita La consolidació de les monarquies germano-cristianes
Durant el segle VI es produí una segona onada invasora, més lenta i gradual, però molt més definitiva. Els tres episodis fonamentals d'aquesta segona onada foren constituïts per la conquesta franca de la Gàŀlia i l'ocupació dels anglosaxons d'Anglaterra, seguida el segle VII per l'ocupació llombarda de la península Itàlica.
Els pobles francs, els visigots i els llombards, minoritaris davant la població nativa van fundar els seus regnes sobre les restes de l’administració romana i tendiren a la unificació del dualisme anterior car abandonaren la legislació romana i redactaren un nou codi fonamentat en les tradicions germàniques. En conseqüència, s'unificaren, de grat o per força, amb les classes terratinents d'origen romà i es convertiren al catolicisme, abandonant l'heretgia arriana, que havia servit per mantenir cohesionat el grup en el període anterior. L'antiga administració imperial quedà sota l'autoritat dels monarques germànics. Els antics béns públics estatals (terres, mines, tallers, peatges...) i la capacitat de cobrar els impostos passaren a dependre dels nous governants.
 Divisió de l’ Imperi Romà, any 395. |
 Regnes germànics i l’ Imperi Bizantí vers l’any 526. |
edita L'Imperi bizantí
Quan l’any 476 l’emperador d’Orient va rebre des de Roma les insígnies imperials arrabassades pels invasors al darrer emperador romà, Ròmul Augústul, pot dir-se que amb elles anava el reconeixement que el centre de l’autoritat al món mediterrani era ara la ciutat de Constantinoble, ben situada des del punt de vista comercial i militar car des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d’Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de Tràcia o de l’Àsia Menor oferia la garantia en el subministrament d’aliments. La idea de recuperar l’Imperi perdut sorgí força vegades durant la història, la més important de les quals fou al segle VI, sota el regnat de l’emperador Justinià I (527-565).
Sobre la base econòmica de la terra i del comerç d’exportació d’articles de luxe (teixits, especialment la seda, sola o amb brocats d’or i plata; seguida de peces fines de llana, cotó i lli) i de tecnologia (entre els segles V i X, Constantinoble exportà la cúpula sobre base quadrada a tot Europa). Aquest comerç donà a les arques de l’estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d’això fou la fermesa de la moneda bizantina, el solidus, el valor del qual (4,48 grams d’or) es mantingué pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l’Imperi, fins el segle XII i constituí el que avui és el dòlar o l’euro en el món dels intercanvis de l’època.
edita L'Imperi en temps de Justinià (527-556)
En època de Justinià I, i abans de l'allau musulmana, l'àrea mediterrània tornà a ser unificada des de Constantinoble. El triomf militar fou espectaular, però efímer. La tasca de més repercussió història, però, consistí en la recopilació de l'obra jurídica romana. Justinià encarregà al seu ministre de justícia Tribonià que recopilés la reglamentació romana en un sol codi, acabat el 529, que rebé el nom de Codex Iustinianeus. Després es recopilaren les sentències (l'anomenat Digest o Pandectae, és a dir, l'obra que ho conté tot). Juntament amb les Institutiones i les Noveŀlae (lleis noves) formaren el Corpus Iuris Civilis.
edita La descomposició de l'Imperi
La pèrdua del domini absolut sobre la Mediterrània al segle VII, l'expansió de l'islam i els canvis en l'agricultura, el comerç marítim i l'exèrcit portaren a la descomposició de l'Imperi. Les causes profundes de la descomposició de l'Imperi foren els enfrontaments amb l'islam els segles VII i VIII que tallaren el gran comerç mediterrani, la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i l'exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l'exèrcit. La ruïna de l'Estat, la feudalització del camp i el despoblament rural posaren fi a l'Imperi. La caiguda de Constantinoble (1453) posà fi al vell imperi bizantí.
edita L’expansió de l’Islam
D’ençà l’any 634 l’islam sobreeixí el marc geogràfic àrab. El 656 tot l’imperi persa restà sota domini islàmic, mentre que Bizanci hagué de cedir Armènia, Síria, Palestina, Egipte, Líbia i Tripolitània. Els successors de Mahoma, els califes, ja no eren només cabdills religiosos, sinó que havien esdevingut monarques d’un immens imperi.
Abans de la desaparició de la primera nissaga califal, els Omeies (661-750), l’Islam comprenia tot el nord d’Àfrica i la Hispània dels gots (711-721) a l’oest; a l’est arribà fins a les ribes de l’Indus i al sud de les estepes asiàtiques (715). L’avenç es perllongà durant la resta de l’Edat Mitjana i part de l’Edat Moderna amb l’extensió per les estepes d’Àsia, el nord de l’Índia, Indonèsia i l’Àfrica negra.
Tanmateix, l’Imperi Bizantí resistí l’envestida dels musulmans, si bé que amb una gran reducció del seu espai territorial. Els musulmans al seu torn, un cop ocupat el nord d’Àfrica, quedaren retinguts a la línia dels Pirineus, cap a mitjan segle VIII. Carlemany els foragità de la Catalunya Vella a finals del segle VIII i principis del IX (reconquesta de Barcelona l’any 801).
edita La intensa activitat comercial del món islàmic
Les bases materials de la civilització islàmica foren el comerç a llarga distància. El centre comercial del món musulmà fou el golf Pèrsic, des d’on els mariners islàmics arribaven fins a l’Índia. Els més agosarats aconseguiren arribar a les costes del sud de la Xina. Allí aprengueren a emprar la brúixola i el timó de codast. Des d’aquestes terres orientals, desconegudes a l’Occident, els musulmans importaren principalment teles, seda, pedres precioses, paper i fusta per construir vaixells. Encaminades vers Basra i Bagdad, aquestes mercaderies eren transportades per caravanes a través dels deserts d’Anatòlia i de l’Orient Mitjà fins a Constantinoble o fins als ports mediterranis d’Alexandria, Antioquia, Tir, etc., que eren freqüentats des del segle XI per comerciants de la Península Itàlica. El comerç també fou freqüent en direcció al cor d’Àfrica, d’on portaven or, vori i esclaus negres; i també comerciaren amb el món eslau, d’on importaven ferro, pells i cuir. Així, els territoris controlats per l’islam abraçaren gairebé la totalitat de les rutes comercials actives de l’Edat Mitjana.
Conseqüència d’aquesta intensa activitat comercial fou la consecució d’una estructura econòmica monetària i urbana. Els musulmans foren grans constructors de ciutats. La ciutat islàmica es bastí al voltant de la mesquita. Al seu entorn es construïen els habitatges, el palau del governador i els mercats. La demanda de productes era satisfeta per artesans que hi comercialitzaven la producció pròpia o per la producció dels tallers dependents de les administracions dels emirats o dels califats. Tot quedava encerclat per una muralla de protecció. L’activitat d’artesans i comerciants era viva i admirà als pocs estrangers occidentals que visitaren les poblacions islàmiques. Ciutats com Bagdad, el Caire, Cairuan, Fes, etc., arribaren a tenir, abans de les croades, una població vint vegades més nombrosa que la majoria de les ciutats occidentals.
Aquesta activitat urbana i comercial es basà en una agricultura intensiva allí on hi havia possibilitats de regadiu, les tècniques del qual copiaren dels llocs que conegueren durant la seva expansió. Ben a l’inrevés del que passava a l’Occident feudal o als territoris no costaners de Bizanci, als dominis islàmics les explotacions agrícoles tendiren a l’especialització en funció de les necessitats del mercat urbà. Així, el propietari musulmà tendí a establir-se a la ciutat on s’aplegava la vida econòmica i social. L’agricultura musulmana estigué dedicada a la producció de llegums i de fruiters, de plantes orientals (arròs, canya de sucre, moreres per a la cria de cucs de seda, albercoquers, presseguers, etc.) que de mica en mica, i a través de la Península Ibèrica arribaren a l’Occident cristià. També conrearen la vinya, malgrat la prohibició corànica, car aquesta no afectava els altres pobles.
Durant el segle XV aquesta civilització entrà en decadència. Els musulmans foren expulsats de la Península Ibèrica a la fi de l’Edat Mitjana i la totalitat dels països que constituïren l’imperi, llevat del Marroc, caigueren sota l’òrbita dels turcs otomans, els quals arribaren a ocupar els Balcans i a amenaçar la ciutat de Viena.
edita La civilització islàmica com a síntesi de cultures
A nivell cultural, la civilització islàmica constituí una síntesi i fou transmissora dels coneixements procedents de diverses cultures i avançaren en camps tan importants com el de la matemàtica, la medicina i la filosofia. Desenvoluparen l’àlgebra i aportaren la notació decimal i el zero (d’origen hindú). També van desenrotllar les tècniques de navegació d’origen xinès, com la carta marina, la brúixola i l’astrolabi. El saber fou assimilat i desenvolupat a les madrasses (escoles alcoràniques). Tot sovint allí ensenyaven savis acabats de convertir a l’islam, com fou el cas d’Avicenna, nascut a l’al-Andalus el 1126.
La formació de l’islam serví perquè cultures abans separades entressin en contacte estret. El fet que l’àrab esdevingués llengua universal de l’islam, degut a l’expressa prohibició de traduir l’Alcorà, serví de lligam de cultures distants. Ben aviat iniciaren el conreu d’una una brillant literatura aràbia (poesia, noveŀla, llibres de viatges, contes, història...). De mica en mica, l’àrab desplaçà el grec com a llengua culta; tot i que l’islam la conservà i estudià, especialment la ciència. Destacaren els Contes de les mil i una nits, on es barregen influències populars índies, perses i egípcies.
Atès que l’art de la imatge no fou gaire representat fins a l’època turca, l’obra d’art prototípica fou la mesquita. Aquest edifici, de planta rectangular, continuà la tradició bizantina que consistí a concentrat tots els efectes estètics a l’interior, mentre que descurà l’exterior, on s’adverteix directament el material de construcció. La decoració solia ser abstracta, geomètrica o vegetal. Les mesquites més importants de les primeres etapes de l’islam són la d’Omar, a Jerusalem, la de la Meca, la de Cairuan, a Tunis, i la de Còrdova, a Andalusia. Altres edificis de tipus religiós son les madrasses i les tobes fortificades (tomba de Tamerlà a Samarcanda), mentre que en arquitectura civil destaquen els palaus dels sobirans (Madinat al-Zahra a al-Andalus, el palau de Topkapi a Istanbul, l’Alhambra de Granada), les albergueries, els hospitals i els banys públics.
En arts aplicades assolí un gran desenvolupament la ceràmica, profusament decorada amb varietat de motius i formes. La miniatura que iŀlustrava els llibres també adquirí un gran nivell de qualitat. Els tapisos, les catifes i altres tipus d’objectes industrials com arquetes i pots per guardar joiells o perfums, generalment d’ivori, foren importants en l’art i en el comerç. En les arts aplicades es denotà una forta influència de l’art persa, amb dibuixos estilitzats d’animals o vegetals enfrontats. En aquests dibuixos i en les miniatures sí que apareix la figura humana i són freqüents les representacions de Mahoma, encara que sense rostre.
edita L'Imperi Carolingi
El Nadal de l’any 800 Carlemany, rei dels francs, un cop assolida la unificació de tota la Gàŀlia, la Llombardia, la Saxònia, la Frísia i la Catalunya Vella, fou coronat emperador pel papa Lleó III. Era el primer cop des de la caiguda de l’Imperi Romà que algú tornava a emprar aquest títol, però aquest nou imperi distava molt de ser la monarquia universal, ans el contrari, fou el punt de partença del procés que conduí a la formació del feudalisme europeu.
Tota l’administració de l’imperi Carolingi es centralitzà en l’emperador i en una cort sense residència fixa. Alhora Carlemany realitzà una reforma administrativa dividint el territori de l’Imperi en grans circumscripcions, els comtats, al capdavant dels quals posà un funcionari extret de la noblesa franca, el comte, delegat de l’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. La seva missió era administrar justícia, percebre impostos, reclutar tropes i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador. El territori comtal (uns 200) solia dividir-se en vegueries en què actuava, en representació del comte, el veguer. A les fronteres de la circumscripció administrativa rebé el nom de marca, al capdavant de la qual hi havia un cabdill militar, el marquès. Però el control del comte o del marquès no era absolut car dins d’ell podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l’emperador i gaudiren de facultats semblants als comtes.
Prop de l’emperador restaven els missi dominici (missatges del senyor, és a dir, de l’emperador), amb funcions d’ambaixadors volants amb plens poders per resoldre els nombrosos problemes que s’anessin plantejant i per controlar l’activitat dels comtes. Pel que fa a la cultura, creà una escola al mateix palau d’Aquisgrà, la capital de l’Imperi, on sistematitzà les matèries d’estudi, que foren agrupades en tres nivells: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) i la teologia, o ciència de Déu, culminació de tot el saber.
Tanmateix, el somni imperial resultà impossible per la profunda ruralització del territori, per la manca de moneda, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diner a causa del coŀlapse del comerç. A causa de tot això l’emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, assignà als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per a governar. De mica en mica, sobretot a partir de la mort de Carlemany, les discòrdies internes esquarteraren la unitat de l’Imperi carolingi i els antics funcionaris, poc a poc, privatitzaren la seva funció pública –administració, justícia i govern general d’un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgí, així, un nou estament dirigent de terratinents que explotà els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaren adscrits al territori, en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades foren considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anaren transformant-se en serfs adscrits a una terra que treballaven per a ells en una petita part i per als senyors propietaris en la major part. Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s’havien tornat petits Estats autònoms. Havia començat el feudalisme.
edita L’Europa feudal (segles VIII a X)
Entre els segles VIII i X, a l’Europa occidental cristiana es consolidà un sistema econòmic i polític heterogeni que pels seus trets comuns en l’economia i la societat es coneix com a feudalisme. La feudalització significà una privatització del poder: «els drets del poder públic acaben per acusar un caràcter patrimonial, i les costums, enteses en el sentit de drets del poder públic, es converteixen en objecte de transaccions»[8]. Portada la situació al límit, pot afirmar-se que la societat feudal retalla i fragmenta el poder públic. Fins a començaments del segle XII assistim a la reducció progressiva de l’autoritat pública; mentre que, després, en el període següent, durant el qual comencen a constituir-se els Estats, assistirem a una recuperació del dret públic.
edita La revolució feudal
En els decennis que emmarquen el segle X es perfila la revolució feudal[9], en relació a la ruralització de la vida social organitzada. La cort feudal substitueix a la ciutat com model vertebrador de la societat.
Tres segles després de la caiguda de l’Imperi Romà d’occident, el món greco-romà havia estat abolit de l’occident europeu. Occident es barbaritzà, però no tant sota els cops dels germànics, admiradors de la grandesa romana que volien imitar, sinó com a conseqüència del seu domini de les institucions polítiques: la noció de res pública, la cosa pública, noció que requereix una certa capacitat d’abstracció, no pot ser compresa pels bàrbars. Des de la cort fins al darrer funcionari, passant pels grups professionals i religiosos, de la ciutat i del camp, s’observa la privatització de l’Estat i de la societat. En les tribus bàrbares sorgeix un estat de nova planta: el poder té un origen màgic, diví i guerrer, exercit pel rei, cap de guerra estriat, i els guerrers lliures, l’amalgama inestable es sosté sols en la victòria militar. El ciment d’aquesta organització, sense domicili fix ni estabilitat assegurada, no és, com a Roma, la idea de bé comú, sinó més aviat l’aglomeració d’interessos privats dins d’una associació provisional dissolta automàticament per la victòria. El rei com a amo del botí i de la terra conquerida, a la seva mort tots els seus béns, com si fossin una propietat privada, es divideixen entre els seus hereus a parts iguals. És el principi de la patrimonialitat del regne. Fins i tot Carlemany tenia previst repartir, l’any 806, l’imperi entre els seus tres fills. Només l’atzar, que volgué que dos dels fills morissin abans que el primogènit, Lluís el Pietós, permeté la unitat provisional de l’imperi. Res a fer: les lleis germàniques confonien inconscientment el domini públic i el privat; la primacia de l’oralitat en la justícia la convertia en quelcom eminentment personal i subjectiu perquè només coneixien la llei els especialistes. A més, cadascú era justiciable segons el seu origen (visigot, franc, ...). El personalisme de les lleis reforçava la fragmentació social i sostreia la justícia de qualsevol caràcter universal, punt fonamental de la llei romana aplicable a tots els ciutadans de l’Imperi. Per tant, la generalització del dret privat a expenses del dret públic és una innovació germànica. Tot plegat es veié acompanyat per una confusió extraordinària entre domini públic i domini privat en tot allò relacionat amb el govern central entre els reis bàrbars. La revolta dels quadres carolingis a partir de 840 i el seu acaparament dels drets reals desembocà en el feudalisme. A partir de 950 es multipliquen les fortificacions feudals: és a dir, l’autoritat es fracciona en múltiples cèŀlules autònomes, al capdavant de cadascuna hi ha un cabdill que té a títol privat el poder de manar i de castigar; i explota aquest poder com una part del seu patrimoni hereditari [10].
En la gestació d'aquest model convergiren diversos factors determinants:
- Una economia agrària en règim d’explotació senyorial.
- Una marginació d’amplíssimes zones agrícoles respecte dels grans circuits comercials i monetaris. A partir del segle VIII i a causa, en part, de la penetració musulmana per la Mediterrània, els grans mercats, basats en el tràfic de mercaderies entre Orient i Occident, deixen d’existir. La progressiva ruralització de l’economia, la seva degradació, comportà l’autarquia econòmica i l’aturada del flux monetari. En conseqüència, l’economia es basà en la producció agrària autàrquica. La manca de comerç provocà que els feus s’autoproveïssin, convivint en el seu si les explotacions agràries i els tallers.
- Un aïllament dels centres de poder respecte als seus subordinats. La ruralització s’oposà a la concepció del món antic, vertebrat a l’entorn de l’hegemonia de la ciutat (polis, urbs) sobre el camp. La ciutat havia estat l’òrgan administratiu i burocràtic de Grècia i Roma. A partir de la crisi del segle III, la decadència de la ciutat s’accentuà i la població sofrí un desplaçament vers el medi rural aïllat.
- En darrer lloc, una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els reis no podien disposar d’exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l’adhesió incondicionals dels seus vassalls, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l’aparició de vincles recíprocs de fidelitat on el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt del seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa mesura, una figura cerimonial. Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilità l’aparició d’un extens aparell administratiu permanent per a imposar el compliment de la llei. A més el poder polític s’identificà amb la funció judicial d’interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l’ordre públic en els seus territoris per la manca d’exèrcit, administració i jutges, deixà aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s’afegí, en el segle IX, la jurisdicció sobre els seus habitants... La manca d’un dret públic possibilità la complexa jerarquia de vincle personal, fonament jurídico-polític del món feudal.
edita Les relacions vassallàtiques
El vassallatge fou un tipus de relació que s’estableix entre dues persones lliures, una de les quals (vassall) promet a una altra (senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi fou concebuda com un vincle personal, però aviat perdé aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre feus de diferents senyors. El vincle de vassallatge durava tant com la vida dels que l’han contret.
Els reis germànics acostumaven a repartir grans lots de terra entre els seus vassalls i familiars. Durant l’època carolíngia, els sobirans, per fornir l’administració de grans territoris i armar exèrcits, recorregueren al sistema de recompensar els serveis civils i militars mitjançant la concessió de terres. Aquesta concessió territorial pren el nom de benefici. És, doncs, un territori atorgat en usdefruit a canvi del jurament de fidelitat al rei o de determinats serveis prestat. Però des de mitjan del segle IX fins al començament del X, l’ Imperi carolingi s’anà descomponent en un mosaic de petits Estats, ja que els grans senyors aconseguiren que els càrrecs comtals fossin hereditaris (Capitular de Quierzy, 877). L’heretabilitat del benefici rebrà el nom de feu. El feu era, doncs, un pacte entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal) rebia de l’altra (feudatari o vassall) la prestació d’homenatge, amb el corresponent jurament de fidelitat, a canvi de lliurar-li un domini reial, el feu. L’objecte del feu consistia, generalment, en l’usdefruit d’un terme rural, de la terra i altres drets inherents, però també podia ser un càrrec o funció pública, l’explotació d’un establiment, unes rendes...
A la vegada, els grans feudataris podien concedir a altres persones part del benefici que rebien: el vassall pot esdevenir senyor d’un vassall inferior. A través d’aquest sistema de subinfeudacions, es constituí una jerarquia que donà a la societat feudal una estructura piramidal, en el vèrtex de la qual hi havia el sobirà, rei o emperador.
edita L’economia d’Occident abans de l’any 1000
edita L'agricultura: produir per consumir
L’Occident europeu comptava, als segles VI i VII, amb una densitat de població estimada de 5 a 6 habitants per km² a la Gàŀlia i a Hispània, un poc més al nord d’Itàlia, i només de 2,3 a la Germània. El predomini de boscos i les pastures, la manca d’estris agrícoles i de braços per treballar la terra expliquen la ruralització d’Occident. Les ciutats s’havien despoblat i, excepte alguns territoris de la península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s’aprofitaven materials d’antany.
La civilització medieval era quasi exclusivament rural. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil[11]. A la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident deixà de practicar-se el conreu intensiu i el guaret esdevingué universal. En el nord d’Europa, la humitat de la capa superficial del sòl permeté la rotació triennal dels conreus i obligà a la utilització d’una arada pesada, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però a causa del seus cost, només fou viable en sistemes d’explotació comunal. En canvi, a l’àrea mediterrània, on s’ha d’intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tingué utilitat perquè els cereals no es poden plantar a la primavera (s’assequen abans de la collita); la manca de civada consegüent provocà una manca de bestiar i d’adob natural per fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d’alimentació per al bestiar. L’ús de l’arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració a la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d’abandonar-se al cap d’alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua es guanyaren altres terres per al conreu mitjançant l’arrabassament o crema de boscos.
Per tant, l’agricultura era devoradora d’espai, extensiva, seminòmada i dedicada a l'autosuficiència, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativo-romana, els magnats germànics i els grans monestirs. L’explotació fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los una tros de terra per a la seva subsistència. Per raons de seguretat, els pagesos s’encomanaven a la protecció d’un terratinent patró i la seva situació gairebé no diferia de la de l’antic colon o de la del futur serf.
Els rendiments dels cultius, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra de sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot, menys de dos grans. La productivitat era baixa i es volgué compensar amb conreus extensius. En aquestes circumstàncies, es produïren grans mortaldats a causa de manca d’alimentació. La fam a Occident abans de l’any 1000 era quelcom habitual a la Germània i a les Gàŀlies [12]
edita La manca d'una estructura comercial i urbana
El retorn a l’estructura comercial i urbana de l’Imperi Romà esdevingué impossible. Les ciutats es convertiren en petits centres rurals i l’economia es transformà en un sistema de producció per a l’autoconsum.
Els intercanvis comercials, entre els segles VI a X, disminuïren a Occident i a les terres interiors fou estrany l’ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i s’hi havia excedents acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l’explotació (villa) a bescanviar productes. La manca d’un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures vials produí que el comerç només es pogués realitzar de forma fluvial o marítima i no pas per les calçades que romangueren en molt mal estat. A més el bandidatge féu que només un comerç d’articles molt cotitzats justificava l’organització i el manteniment de transports a llarga distància. En conseqüència, a l’interior d’Occident només subsistiren els mercats d’aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d’una ruta comercial de productes d’alt interès, com fou el cas de la sal.
En aquestes condicions, tota inclemència climatològica esdevenia catastròfica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades, plagues..., produïa una baixa del rendiment per sota el mínim necessari per a la subsistència: la fam i les epidèmies n’eren les conseqüències lògiques. Les periòdiques crisis de subsistències foren una constant de l’economia medieval.
edita Els sistemes de propietat de les terres
Els sistemes de propietat de les terres fonamentals eren l’alou, la tinença i el feu [13].
- L’alou era el domini ple i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles que diferia del que hom tenia en feu o en emfiteusi.
- La tinença sorgí de la fragmentació del gran domini alodial que va constituí l’inici del benefici o honor comtal. El concepte de tinença també s’aplicà al lot del domini que el propietari lliurava a un conreador lliure perquè hi visqués amb la seva família i li donés certs serveis a canvi. El primer sentit fa referència al benefici que el príncep atorgava, a canvi de serveis, als vassalls per exercir funcions de govern en nom seu. En el segon, la tinença menor era el mansus, o parceŀla habitada per la família camperola, que es conreava els dies de la setmana que no s’havia de donar servei al senyor feudal i proporcionava les bases de subsistència al camperol i la seva família (la mitjana francesa de aquesta extensió era de 13 ha).
- El feu era l’extensió de terra que posseïa un home lliure, per concessió del senyor, a canvi de declarar-se vassall d’aquest i obligar-se a determinades càrregues que es pagaven en serveis o en espècies, entre els quals figuren en lloc destacat el servei militar.
Aquestes tres formes de possessió de la terra principals es trobavem barrejades en la senyoria territorial. Aquesta senyoria o gran domini estava dividit en la reserva senyorial (terra indominicata) que era el centre de l’administració del domini i residència de la família senyorial. Tenia dues funcions: lloc de les edificacions (magatzems, forns, molí, farga) i el terreny que proporcionava els seus aliments més freqüents. En segon lloc, hi havia un ampli espai de bosc i terres comunals d’on es treia la fusta per a les construccions i la calefacció, així com el complement alimentari del bestiar. Les collites i productes de la reserva eren íntegrament del senyor. Els camperols estaven obligats, tres dies a la setmana, a conrear les terres, arreglar els camins, contribuir a les fortificacions, i podien aprofitar els prats i la llenya del bosc; així mateix, estaven obligats a emprar el molí, el forn, la ferreria o qualsevol instaŀlació del senyor, previ pagament de certs drets en espècies.
edita L’art preromànic a l’Europa occidental
L’art que es desenvolupà a Europa occidental en el període que va des de la caiguda de l'Imperi Romà fins el segle XI fou el preromànic. Tanmateix no fa referència a una unitat estilística, sinó només a una situació cronològica que, llevat del període carolingi i en global, fou de retrocés artístic.
edita La plena Edat Mitjana (segles XI a XIII)
A partir del segle XI i en el vessant central i atlàntic d’Europa, es comencen a produir esdeveniments que, de mica en mica, aniran modificant-lo. En efecte, a partir de l’any 1000, es produí un augment demogràfic i econòmic, que tingué com a conseqüències més notables l’augment de les ciutats que ja existien i la creació de noves; la reactivació del comerç i de l'intercanvi monetari; i, finalment, un canvi ideològic[14]. En aquest període el llatí recuperarà la literatura clàssica i la filosofia grega, especialment Aristòtil. Les primeres universitats, establertes a les ciutats més importants d'Europa des de 1080, renovaren l'interès per la recerca en ciències. L'alfabetisme començà a créixer. Es construiren enormes catedrals, primer d'estil romànic, i poc desprès d'estil gòtic.
Les croades a Terra Santa, si bé no aconseguiren els seu propòsit de recuperar pel cristianisme aquests territoris sagrats, sí que serviren per canalitzar les ànsies guerreres de la petita noblesa. A la Península Ibèrica es començà l'anomenada Reconquesta dels territoris d'Al-Àndalus.
Els segles XII i XIII també foren segles d'innovacions en els mètodes tradicionals de producció que permeteren el creixement econòmic. Les noves tecnologies incloïen els canyons, les lents, els pous artesians, la introducció de la pólvora, la seda, la brúixola, i l'astrolabi. També es realitzaren millores importants en la construcció dels vaixells i els rellotges. El desenvolupament de les noves tecnologies facilitaren el posterior auge de l'Era de l'exploració.
edita La piràmide social medieval
Des de l’any 1000, els clergues tendiren a difondre la teoria que la societat estava dividida en tres grups: els qui oren (oratores), els qui guerregen (bellatores) i els qui treballen (laboratores). La societat (la Casa de Déu) excloïa als artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra.
edita Nobles i vassalls. Els bellatores
En el segle IX l’hàbitat dels nobles és la “viŀla”, una casa més o menys gran i luxosa que s’aixecava en el centre de la propietat i rodejada de les bordes dels serfs, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d’un sistema defensiu pròpiament dit. A partir de la segona meitat del segle IX, al centre d’Europa, a resultes de les incursions normandes i la descomposició de l’Imperi carolingi, els càrrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris i començaren a construir-se edificis fortificats. Les famílies comtals aconseguiren que el feu passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del comte. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d’homenatge, al seu senyor. En la pràctica la condició de vassallatge implicava que el comte havia d’ajudar militarment al seu rei i que no es giraria en contra seva o s’independitzaria.
La descentralització del poder dugué un buit de poder, les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d’invasions era consta