Des dels acabaments del segle XIX el País Valencià s'ha estructurat tradicionalment en unes demarcacions territorials anomenades comarques. Malgrat això, no va ser fins les primeries dels anys 60 del segle XX quan comencen a proliferar descripcions concretes de delimitacions comarcals, de les quals hi destacaren especialment dues: la proposta de Vicent Maria Rosselló, de 1964, i la de Joan Soler i Riber, de 1974.
En 1987, la Generalitat Valenciana publicà una proposta oficial de Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de tres graus, on el primer grau coincideix en gran mesura amb el concepte territorial de comarca. La conseqüència pràctica d'eixes demarcacions, fins ara, s'ha limitat com a referència per a la descentralització administrativa dels diferents serveis oferts per la Generalitat, com l'ensenyament, la sanitat, o l'agricultura. De fet, no hi ha una disposició legal necessària perquè aquestes DTH finalment tinguen la "incidència territorial" prevista, és a dir, òrgans polítics o administratius de nivell comarcal. Pel contrari, les competències compartides entre diversos municipis s'estan articulant mitjançant la mancomunitat.
Taula de continguts |
edita Proposta oficial
|
|
edita Història
Els primers plantejaments sobre l'estructuració territorial basada en comarques sorgeixen en els anys 30 del segle XX des de sectors del valencianisme polític. L'objectiu és trobar la manera de cohesionar els territoris amb entitat històrica, de manera que servira de contrapés davant el centralisme administratiu espanyol. Així mateix, aquest debat no tenia lloc únicament al País Valencià, sinó també en altres països d'Espanya on es reivindica tradicionalment quotes d'autogovern cada vegada més amples. De fet, quan sorgí la primera proposta en 1933 de Felip Mateu i Llopis, pocs mesos abans Pau Vila hi havia plantejat la seua primera proposta comarcal per a Catalunya. Un any després, en 1934, Emili Beüt i Belenguer exposa en una conferència una altra proposta comarcal, però la seua difusió resultà ser molt limitada, i no es publicaria fins 1970 en Geografia elemental del Regne de València.
Per altra banda, els avantprojectes d'autonomia valenciana en la II República, contemplaven ja l'estructuració territorial del País Valencià en comarques. L'esclat de la Guerra d'Espanya en 1936 truncà el projecte autonomista valencià i, amb això, l'emergent valencianisme polític i el seu debat territorial. No obstant això, durant la dictadura de Franco hi seguiren plantejant-se propostes comarcals, si bé només des d'una òptica exclusivament fisiogràfica, històrica, i lingüística. Atés el caire polític del règim franquista d'ençà, no s'hi permetien plantejar divisions administratives diferents a la provincial. Així, durant aquesta època sorgiren les propostes de Querol Rosso en 1946, la de Vicenç M. Rosselló en 1964, i la de Manuel Sanchis i Guarner en 1966.
Encara que totes aquestes propostes no influïren gaire en l'àmbit social i polític, sí tingueren una significativa importància en l'àmbit geogràfic i toponímic. De fet, van ser de base important per a les propostes posteriors a 1970, ja de caràcter un poc més funcional i tenint en compte també el criteri demogràfic, comunicatiu i, per tant, administratiu, com la proposta del geògraf Antonio López Gómez en 1970, la de Joan Soler i Riber, en el mateix any, o la de Pérez Puchal en 1979. Finalment, és la proposta de Joan Soler, que es va fer amb la col·laboració de Sanchis Guarner i López Gómez, la proposta que assoleix més difusió i popularitat durant els anys 70 del segle XX, des dels àmbits polític, cultural, acadèmic, educatiu, i editorial del País Valencià.
No obstant això, durant la crispada tradició autonòmica valenciana, a principis dels anys 80, el blaverisme titlla de pancatalanista la proposta amb l'argument què superava els límits provincials establerts per a establir-hi una altra en el marc dels Països Catalans. En conseqüència, el blaverisme utilitza la proposta d'Emili Beüt, deu anys després de ser publicat per Lo Rat Penat (el president del qual ençà era el mateix Beüt), en contraposició a la proposta de Joan Soler. Paradoxalment, en la proposta original de Beüt de 1934 difereix lleugerament de la publicada en 1971, de manera que en la proposta original les comarques també obviaven els límits provincials com, per exemple, la comarca de la Calderona, o la Serrania d'Alcoi.
Malgrat això, després de la creació de l'Ens Preautonòmic del País Valencià en 1978 i la seua comunitat autònoma en 1982, la proposta de Soler es fa servir com a base per a la conformació de partits judicials, publicacions estadístiques oficials, àrees de salut, mapa escolar, etc. Amb l'aplicació pràctica d'aquesta proposta per part de la Generalitat Valenciana, es posen de relleu defectes estructurals a causa, principalment, d'una aplicació abussiva del criteri lingüístic i històric, en detriment de criteris urbanístics i econòmics. Amb l'intent de subsanar-ho, sorgeixen les propostes de Maria José Ribera i Bernardí Cabrer en 1979, de PREVASA en 1981, o de José Honrubia en 1982.
Totes aquestes darreres propostes no replantegen integralment el concepte tradicional de la "comarca" com a unitat territorial, sinó que, tot i coincidir en una perspectiva marcadament economicista, parteixen fonamentalment de la proposta de Soler, el qual anà adquirint un caire quasi definitiu. No passa així amb altra proposta, plantejada en 1987 per V. M. Rosselló, Josep M. Bernabé i B. Cabrer, en què s'hi defineix un concepte territorial diferent a la comarca tradicional, per la qual cosa, per a evitar confusions conceptuals, la unitat s'anomena com a "governació", evocant una entitat administrativa que existí en època foral valenciana. No contrastant, malauradament, les delimitacions d'aquestes "governacions" resultaven ser, a grans trets, agrupacions de les comarques propostes per Soler. Si bé una divisió per "governacions" teòricament resultarien ser més funcionals per a una descentralització administrativa, aquest concepte té importants limitacions pel que fa a cohesió territorial des del punt de vista sociopolític.
edita Comarcalització en època autonòmica
L'Estatut d'Autonomia valencià contempla la creació d'una Llei de Comarcalització, i per això la Generalitat, en un principi, encarregà un estudi a una comissió formada per experts geògrafs i economistes, des d'on es feren diverses propostes per a una primera proposta comarcal oficial. No obstant això, amb aquestes propostes no es reben amb prou voluntat política de dur-lo a terme per part dels governs autonòmics que se succeixen a partir de 1987, amb Joan Lerma de President, i a dia d'hui la Llei de Comarcalització segueix pendent.
Com a prova d'això, el decret núm. 170 de 28 d'octubre de 1985, la Generalitat demana un informe a la Conselleria d'Administració Pública per a una eventual "creació de demarcacions funcionals amb incidència en el territori de la Comunitat Valenciana". Aquest informe es publicaria dos anys més tard, en 1987, en què s'establien unes Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de tres graus. Aquesta proposta, que no fa en cap moment cap esment la denominació de "comarca" ni de "governació", estableixen unes agrupacions de municipis en les DTH de primer grau que coincideixen amb les delimitacions comarcals de Soler amb afegiments de la proposta de VM Rosselló, sobretot per a la província d'Alacant. Mentrestant, la DTH de segon grau coincideix en gran mesura amb el concepte de "governació" de Rosselló, resultant ser agrupacions de les DTH de primer grau; i les DTH de tercer grau, de més importància, coincideixen amb les delimitacions provincials.
Malauradament, malgrat la publicació d'aquesta proposta de demarcacions, des de la Generalitat encara no s'ha aprovat cap Llei de Comarcalització, per tant, la conseqüència pràctica d'aquestes demarcacions, de moment, s'ha limitat com a referència per a la descentralització administrativa dels diferents serveis de la Generalitat, com l'educació, la sanitat, o l'agricultura. No existeix encara, per tant, cap "incidència territorial" prevista, és a dir, l'establiment d'òrgans polítics o administratius de nivell comarcal, com esdevé a Catalunya amb els Consells Comarcals, sinó que les competències compartides entre diversos municipis s'articulen mitjançant una mancomunitat, les delimitacions de les quals poden superar la comarca, però no la província.
edita Altres propostes
 Primera proposta comarcal, de Felip Mateu i Llopis en l'any 1933. |
 Comarques geogràficament "naturals", segons Emili Beüt i Belenguer, proposat en 1934. |
 Comarques del País Valencià segons Manuel Sanchis-Guarner en l'any 1966 |
 Proposta de Joan Soler i Riber en l'any 1970. |
 Proposta de Bernardí Cabrer i Mª. José Ribera en 1979. |
 DTH segons informe de la Generalitat Valenciana (any 1989). |
edita La classificació comarcal d'Emili Beüt
Comarques naturals del País Valencià segons Emili Beüt (1934) |
|
edita Articles relacionats
- Regions de les Comarques del Nord, de l'interior, del Xúquer, Centrals, i del Sud.
- Províncies d'Alacant, de Castelló, de València i de Xàtiva.
edita Referències
- El País Valencià, Felip Mateu i Llopis, Ed. L'Estel, València 1933.
- Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià, Manuel Sanchis i Guarner, IEC, Barcelona 1966.
- L'estructura econòmica del País Valencià, diversos autors. Ed. 3i4, València 1970.
- Geografia elemental del Regne de València, Emili Beüt i Belenguer. Lo Rat Penat, València 1971 (Ed. Autor-Editor 12, València 1980, ISBN 84-400-5386-X).
- Los desequilibrios espaciales: Una comarcalización del Pais Valenciano, Mª José Ribera Ortún, Bernardí Cabrer Borrás. Edita Institut de Estudios de Administración Local. València, 1979.
- Estudios básicos para la ordenación del territorio del País Valenciano, Promociones Económicas Valencianas (PREVASA). València 1981. ISBN 84-7521-000-7.
- Proposta de demarcacions territorials homologades, Direcció General d'Administració Local, Valencia, D.L. 1988. Conselleria d'Administracions Públiques. ISBN 84-7579-587-0.
- Geografia de les comarques valencianes, Juan Piqueras. Foro Ediciones SL, Valencia 1995. ISBN 84-8186-018-2.
|
|||||||
.svg){kind=small}