| L'Albufera | |
|---|---|
 l'Albufera des de l'embarcador del pujol.  |
|
| mapa de l'Albufera | |
| Nivell de protecció | Parc natural |
| País | País Valencià |
| Localització | L'Horta de València i la Ribera Baixa |
| Coordenades | 39° 19′ 54″ N 0° 21′ 8″ O |
| Superfície | 21.120 hà |
| Data de declaració | 23/7/86 |
| Administració | Generalitat Valenciana |
| Espècies vegetals més representatives | grama de duna, campaneta de mar |
| Espècies animals més representatives | fartet, samaruc, anguila. |
El Parc Natural de l'Albufera de València (Albufera, de l'àrab البحيرة al-buhayra, "petit mar") està situat al Sud de l'Horta de València i al Nord de la Ribera Baixa. És la zona humida més important del País Valencià.
Aquest paratge de 21.120 hectàrees que va ser declarat parc natural pel govern valencià el, per Decret 89/1986 de 8 de juliol de 1986, es troba situat uns 10 quilòmetres al sud de la ciutat de València. El parc natural comprèn el sistema format per l'albufera pròpiament, el seu entorn humit, i el cordó litoral (Devesa del Saler) adjacent a ambdós.
Amb data 23 d'Octubre de 1990 es va aprovar el document de Pla Especial de Protecció del Parc Natural (actualment derogat pel T.S.) i el Decret 96/1995, de 16 de maig, va aprovar el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals de la Conca Hidrogràfica de l'Albufera. El 19 de novembre del 2004 va ser aprovat pel Consell de la Generalitat Valenciana el Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG) de l'Albufera.
Taula de continguts |
edita Orografia
El parc es va originar pel replenament d'una antiga badia per l'aportació de sediments dels rius Xúquer i Túria produint-se la separació definitiva del mar en l'època romana. Llavors la superfície del llac era molt major (entorn de 30.000 hectàrees) però amb el pas dels anys i a causa de l'interès a obtenir noves zones de cultiu (especialment d'arròs) ha anat disminuint de grandària fins a les 2.800 hectàrees actuals.
Per això existeixen tres ambients diferenciats:
- La restinga: és el barra sorrenca que separa el llac del mar, que és l'ambient més complex del conjunt, amb quatre subambients diferenciats.
- La platja
- El cordó de dunes davanteres
- El sistema dunar intern
- Les mallades (830 ha): saladars deprimits que s'inunden periòdicament i que constitueix un dels pocs reductes existents de bosc litoral del Mediterrani occidental
- La marjal: són terres que anteriorment formaven part del llac però que ara estan dedicades al cultiu de l'arròs amb tot el sistema de reg
- El llac: extensió d'aigua dolça degut al fet que s'alimenta de les aportacions de les sèquies i de diversos ullals existents en el propi llac. Amb les seues 2.837 ha de superfície és el llac més gran de l'Estat Espanyol. La profunditat mitjana és de 80 cm, amb màximes de 2 m, i el seu diàmetre és de 5 km.
edita Clima
El parc presenta un clima termomediterrani, suau i agradable, provocat per l'orografia plana i l'elevada humitat. L'estiu és càlid i sec, amb temperatures moderades i altes. Les precipitacions més abundants corresponen a la primavera i la tardor, estacions amb temperatures moderades. L'hivern presenta temperatures baixes però amb pocs dies de gelada (temperatures per davall de 0ºC). La precipitació mitjana anual és de 430 l/m2. La temperatura mitjana anual és de 17ºC amb oscil·lacions de ±11ºC.
edita Flora
La vegetació a la marjal, dedicat al cultiu de l'arròs i en el llac és escassa, quedant limitada a les zones marginals.
No obstant això la franja sorrenca costanera és especialment rica en varietats vegetals. Destaca la presència d'espècies pioneres pròpies de dunes mòbils com la grama de duna o la campaneta de mar i de dunes fixes com l'aladern o el llentiscle.
En els salers existents entre les dunes podem trobar l'herba salada i la barrilla. En les zones amb substrat rocós es troba un típic bosc mediterrani format pel carrasquer, el timó, la argelaga el romaní i la sajolida.
Finalment a les zones humides podem trobar comunitats submergides, flotants i palustres com el canyet (Phragmites australis), l'Enea Thypha la mansega (Cladium mariscus) i la trencadalla.
edita Fauna
El llac té diverses espècies destacant el fartet i el samaruc, per ser dues espècies de peixos endèmiques de la Comunitat Valenciana i l'anguila, llisa i llobarro per la seua importància econòmica.
Encara que sense cap dubte aquest parc és conegut per l'extraordinària riquesa avícola que posseeix destacant l'ànec xibec amb fins a 10.000 exemplars, l'Ànec cullerot o el Bragat amb fins a 20.000 exemplars.
També són destacables les colònies de martinets (Ardeidae), podent ressenyar l'esplugabous o garseta Bubulcus ibis, el martinet ros (ardeola ralloides) o el bernat pescaire (Ardea Cinerea).
Cal esmentar l'escassa presència d'espècies com el Xatrac d'albufera (Sterna hirundo), el linx caracal, la sancana o camallonga Himantopus himantopus, la rosseta Marmaronetta angustirostris o la gavina capblanca (Larus genei).
Pel que fa als mamífers destaquen la guineu, la mostela i el conill salvatge. També hi ha presència de petits mamífers com ara diverses rates penades, ratolins, i la rata d'aigua, espècie silvestre per excel·lència del paratge.
Entre els invertebrats cal destacar la presència de gambetes, petxinots de sang, escarabats i libèl·lules.
Entre els rèptils i amfibis hi destaquen la granota verda, el gripau d'esperons, la serp de collaret, serps d'aigua, la serp blanca i la serp verda. Aquesta darrera pot arribar a mesurar dos metres de llarg. Hi ha diverses espècies de sargantanes, entre les quals es troba la sargantana cendrosa, espècie endèmica mediterrània, però també hi ha la sargantana cua-roja i la sargantana cuallarga. També hi són presents el dragó comú i la bívia ibèrica.
edita Història de la gestió
Des de 1238 l'Albufera i la Devesa van ser domini personal del rei Jaume I, qui va voler reservar aquests paratges com a patrimoni de la corona.
L'any 1761, el rei Carles III va dictar una Reial Ordre per a la protecció especial de l'Albufera i seu entorn, establint normes per a la conservació de la riquesa del paratge. Tanmateix, 34 anys després, Antoni Josep Cavanilles ja va alertar de la progressiva reducció del llac, que en aquest període havia perdut la meitat de la seua superfície, fins a quedar en 8.190 ha.
L'any 1865 la propietat del parc va passar de la corona a l'Estat, i el 1927 va ser adquirit per l'Ajuntament de València. El 1962 l'ajuntament va fer una cessió de terrenys al Ministeri d'Informació i Turisme per a construir-hi un Parador Nacional i un Camp de Golf (encara avui existents). L'any 1967 comencen els projectes d'urbanització que només una contestació massiva, popular i periodística, sota el lema «El Saler per al poble», va aconseguir aturar.
Finalment, l'any 1979, el primer Ajuntament democràtic va declarar la Devesa i l'Albufera lloc públic per a ús dels ciutadans i el 8 de juliol de 1986 el govern valencià el va declarar parc natural. L'any 1992 el primer decret de declaració va ser anul·lat pel Tribunal Suprem per defecte de forma, i el 31 de maig 1993 es va tornar a fer la declaració de manera definitiva.
edita Paisatge cultural
El Parc de l'Albufera és conegut internacionalment tant per conreu de l'arròs com per la projecció guanyada a través de les novel·les costumistes de Vicente Blasco Ibáñez, i en especial per Cañas y Barro. És l'arròs i el seu cultiu l'activitat que ha fet desenvolupar la iconografia del paratge, amb els camps inundats a la primavera i una catifa de verd lluent a l'estiu.
La cacera ha estat una de les activitats principals desenvolupades a l'Albufera. S'ha organitzat tradicionalment en les anomenades tirades, i els llocs de cacera són subhastats.
L'activitat més antiga i rendible va ser la pesca. Jaume I va establir que qualsevol podia pescar-hi si pagava com a impost una cinquena part del peix capturat. Tanmateix, a partir de segle XVIII l'increment de l'activitat agrícola va anar accelerant el procés de rebliment del llac i disminuint el rendiment de la pesca. A finals del segle XIX, amb l'aparició d'activitats industrials i el desenvolupament de conglomerats urbans massificats al voltant del llac, va iniciar-se un procés de decadència de l'activitat pesquera que continua fins als nostres dies, amb el declarat col·lapse biològic de l'aigua de l'Albufera, provocat per la contaminació industrial, urbana i agrícola.
edita Municipis compresos
edita Accessos
El principal mitjà d'accés al parc és l'autovia del Saler (CV-500) que partint de València travessa el parc de nord a sud. Estant el centre d'informació del parc al quilòmetre 13,5, a l'alçada del Palmar.
edita Bibliografia
- Almerich, J.M., Cruz Orozco, J., Tortosa, P. Espais naturals del litoral valencià. Edicions Bromera, S.L. Alzira, 2003. ISBN 84-7660-778-4
edita Enllaços externs
 |
Articles relacionats amb València |
- Portal de la Albufera de València NO OFICIAL
- Parcs Naturals del País Valencià
- Dossier turístic fet per la Conselleria
|
||||||||